LA FI, Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders

RESUM

Aquest conte podríem dir que són les memòries del propi Pere Calders, tot i que se sap del tot.  Comença explicant un record del passat en el que ell estava per Barcelona i una gitana li va dir que prediria el futur i, com que el preu era econòmic, va accedir. La dona digué que moriria agafat per una bicicleta i el protagonista, davant d’aquest fet, no es va immutar. Des d'aquell moment, no podia deixar d'imaginar-se com seria el dia de la seva mort: tindrà una edat indefinida, segurament portaria pocs anys d’exili; duria un barret verd, tot i que ell mai n'ha tingut cap i; quan gairebé no tingui facultats per reconèixer el món, el vindran a veure els seus amics a l’hospital i ell farà un esforç per mostrar les seves conviccions. Aquí acabaria tot. Els seus companys tractaran la situació amb ironia i un d’ells recitarà una oració fúnebre i el protagonista podrà passar al cel una llarga temporada.

TEMPS I ESPAI

El conte el situem a Barcelona, tot i que podríem incloure l'hospital, on el protagonista s'imagina que passarà les seves últimes hores. Tal i com ens indica el primer paràgraf de la narració, el temps intern el podem situar poc després de la Guerra Civil, ja que parla del seu exili a Mèxic.

PERSONATGES

·         Narrador: amb un caràcter pessimista i crèdul.

·         Gitana: dona que li llegeix el futur per guanyar-se uns diners.

SIGNIFICAT

Aquest conte ens vol transmetre la idea del tòpic literari Carpe Diem, aprofita el moment. Mitjançant l'actitud del protagonista, ens vol dir que no hem de preocupar-nos pel futur, i menys per la nostra mort, hem de viure el dia a dia per després no mirar enrere i pensar que hem desaprofitar la vida.

EL PROBLEMA DE L'ÍNDIA, Cròniques de la veritat oculta, de P. Calders

RESUM

El personatge principal se’n va a Benarés, a l’Índia. Quan va sortir de l’hotel on s’havia allotjat, el sorprèn veure una vaca que caminava sola per la vorera i alerta a un policia local. El policia li diu que la vaca els guarda i que no li faci res; el que ha de fer el protagonista és canviar de camí i no causar-li cap molèstia a l'animal, com fa la resta dels habitants. Com era tan galant, va anar a buscar un ram de flors per una noia anglesa de la que s'havia enamorat. Però una vaca el va veure de lluny i va venir a menjar-se el ram, sense que ell pogués fer res, estava obligat a donar-li. Com no volia que això el tornés a passar, va anar a la floristeria i va encarregar dos rams: un d’econòmic, que li donaria a la vaca, i l’altre opulent, que li donaria a l'anglesa. Va començar a fer el seu camí i es va tornar a topar amb una vaca, que li va menjar el ram econòmic. El policia, que ho havia vist, li va donar les gràcies en nom de l’Índia per oferir el seu regal a la vaca. Aleshores, el protagonista li va explicar que el ram que s’havia menjat era de baixa categoria i que tenia l’altre que era de bona qualitat. Al sentir això, el policia es va enfadar i el va detenir per cometre el delicte de fer-li una trampa a una vaca sagrada. Va estar tres mesos a la presó.

 

PERSONATGES

·         Protagonista: home europeu, molt galant amb les dones. És escèptic ja que creu que la divinització de les vaques és una ximpleria sense cap mena d’importància però, que l’acabarà duent a la presó.

·       Policia: gran defensor de les vaques ja que té molt interioritzat, al igual que tota l'Índia, que aquest animals són sagrats.

 

SITUACIÓ I TEMPS

L’acció succeeix a Benarés, una ciutat del sud del riu Ganges, a l’Índia; es tracta d’una de les set ciutats sagrades de l’hinduisme. El temps està en passat i l’acció dura un dia, des que arriba fins que és detingut.

 

SIGNIFICAT

Hem de ser més respectuosos i coneixedors dels costums sagrats o de les lleis de les religions establertes en altres països que no siguin el nostre, i hem de comprendre la realitat que viu aquella gent ja que té una concepció molt diferent de viure la vida.

 

CIÈNCIA I MESURA, Cròniques de la veritat oculta, de P. Calders

RESUM

Hi havia una vegada un home multimilionari que vivia amb els seus tres fills en un castell. Quan els seus fills van créixer, i ell va considerar que ja tenien edat per raonar, interactuar i poder així, jugar amb el seu voltant, va encarregar a dos tècnics alemanys que construïssin una habitació de jocs, la qual s’adeqüés a les necessitats de cada un dels nens. Després de convenir el pressupost, es van posar a treballar en el projecte, començant per l'anàlisi de la capacitat cranial de cada nen, la sang i el pedigrí de cadascun d'ells. Un cop van obtenir les dades, van organitzar l'obra.

La construcció d'aquetes cambres de joc va ser molt lenta i costosa ja que hi havien vagues constants i en poc temps es trobaven molts obrers i policies morts, apart que un dels tècnics va fugir amb la germana del milionari. Tot això, era causat pels nens. No els hi agradava la idea d'una nova cambra de jocs i, per tant, es dedicaven a fer malifetes als obrers.

Un dia, el pare se’n va adonar que havia desaparegut l’arsènic. Al suposar que havien estat els seus fills, va decidir torturar-los fins que confessessin on era però, com no parlaven, va voler fer un tracte amb ells: si li deien on estava l'arsènic i deixaven de relentir  l'obra, ell els hi donaria un obrer viu. Els nens no van acceptar ja que no volien cap obrer, volien el tècnic. Cap de les parts va arribar a res clar i els nens van seguir amb les seves malifetes.

Al cap d’un temps, la cambra ja s'havia acabat i estava a punt per la seva inauguració. El milionari va preparar una gran cerimònia, on va assistir personalitats com l'alcalde. Tal i com estava previst, després un recorregut per tot el poble, els nens van estrenar la sala jugant amb cadascun dels diferents jocs, sent el dia un èxit. El problema va arribar els dies posteriors, quan els nens no volien anar a l'habitació, preferien jugar amb els gitanos que vivien al costat del castell. El pare, davant aquesta situació, va reclamar al tècnic que busqués una solució, ja que sinó, li retiraria el sou. Aquest ho va intentar lligant-los amb una cadena i dirigint-los per cadascun dels jocs amb una canya però, al cap de vuit dies, els nens van quedar sense ànima. Finalment, el milionari va optar penjar el tècnic de dalt del seu escut d’armes per tal d'acabar amb el problema.

TEMPS I ESPAI

El conte se situa en un poble alemany, on trobem el castell del milionari. Els fets succeeixen de forma lineal i, tot i que no sabem concretament quan va succeir, el conte menciona: "Encara ara, després de deu anys, no hi ha ningú que pugui explicar-se el perquè d’aquesta deserció." (pàg. 113).

NARRADOR

El narrador del conte és omniscient i narra en tercera persona. Aquest tipus de narrador és típic del conte popular.

PERSONATGES

·       Miquel, Alexandre i Patrici: els tres fills del milionari faran qualsevol cosa per tal de dificultar la finalització de la cambra de jocs.

·       El pare milionari: home que li preocupa en excés l’educació dels seus fills i considera que fins i tot en els jocs han de tenir una supervisió tècnica.

 

·       Els tècnics: dos homes que s’encarregaran de dur a terme les demandes del milionari, dissenyen una cambra de jocs especialitzada.

 

·       Obrers, policies i gents general del poble.

 

SIGNIFICAT

La ciència no pot ser aplicada a l’educació, ja que el desenvolupament dels nens no es pot entendre com una qüestió precisa i exacte, sinó qualitativa i diferent segons cada nen.

A més, s’ha tenir en compte que l’educació no s’ha d’enfocar únicament a nivell individual sinó també a nivell col·lectiu, ja que convivim en societat. Podem veure com els nens són més feliços jugant amb els gitanos, que viuen a prop de casa seva, que cadascú en el seu espai personalitzat i solitari.

 

 

EN LA MEVA MORT, Rosselló-Pòrcel

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desespert del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

Aquest poema té una rima que combina la hexasíl·laba i hendecasíl·laba, exceptuant el vers cinquè que és octosíl·lab. Es troba en el recull d’Imitació del foc, la qual és molt reflexiva respecta la temàtica de la vida i la mort i es troba,  una gran influència d’Heràclit envers la lluita entre contraris,  que a la vegada es relaciona amb el gust barroc per presentar dos visions oposades.

En els dos primers versos, lo fosc simbolitza la mort, la flama és la vida i la tempestat és una crida d’alerta al subconscient. És doncs, que se’ns parla d’un continu conflicte entre la vida i la mort (referència d’Heràclit), el qual s’esgota a l’autor. Ja que ell vol escapar de l’obscuritat. Del vers tres al cinc, vol mostrar valor davant la mort i superar la seva por, aconseguint-ho donarà sentit a la seva vida novament. Del vers sis al set, se’ns personifica la mort que ve preparada i segura de la seva victòria i disposada com cada dia a emportar-se la vida de l’autor. Del vers vuit a l’onze, podem veure com el vespre i l’alba s’enfronten, el vespre que precedeix a la nit/la foscor, és la mort, i l’alba que precedeix el dia/la llum, és la vida. En aquest moment l’autor s’anomena a sí mateix “temerari ardent”, per la ingenuïtat pròpia de la vida, de voler lluitar envers allò que es inevitable. Tot hi així, i com cada nit, aconsegueix vèncer un cop més aquest destí i viure innocentment un dia més. Aquesta victòria és representada amb l’allunyament de les estrelles que simbolitzen la fi de la nit.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens parla d’un neguit existencial que és la mort i com davant d’ella ens creixem valerosament, doncs, podria dir-se que aquesta actitud suposa mentre vivim una victòria de la vida advers la mort.

ORACIÓ PER QUAN LES DOZCELLES TENEN MAL DE CAP, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

En nom de santa Maria
vine'm aquí, filleta mia.

Que s'apagui la cuca de llum
i que s'aturi el fum fum fum.
Que la mèl·lera enamorada
aturi la vola volada
i que el bou amb la mira mirada
faci llaurar tota sola l'arada.
Que s'aturin les aigües del riu
i que no es bellugui l'argent viu.
Dimonió, atura el teu ball
i les quatre potes del cavall.
No peguis més cops amb el martellet,
fusteret.

Els Apòstols estan amb mi,
coloma blanca.
Que fugi el mal de cap d'aquí
i tots els mals esperits,
coloma blava.

En nom de santa Maria,
tota la nit i tot el dia,
viva la Verge Maria!

Barcelona, abril 1935

 

Aquest poema de rima lliure, es troba en el recull d’Imitació del foc, en el qual es pot observar una gran influència per part d’Heràclit amb la lluita entre contraris, és molt reflexiva, relacionada amb el món religiós, de temàtica neopopular i es veu la influència de la temàtica barroca

Les primeres dos rimes, són la introducció del conjurament que ha de fer la donzella, la qual pateix un mal d’amors. En aquest podem veure com s’encomana a la verge María i crida la seva presència per la cura dels seus mals. En la segona estrofa, veiem una sèrie de metàfores que fan referencia a com es sent la donzella. De la vers tres al quatre, apareix una cuca de llum que simbolitza les passions que hi han dins seu, les quals vol que desapareguin, ja que aquestes creen un conflicte interior. Això es pot observar amb “l’aturada del fum fum fum”, el qual fa referencia al calor/foc interior que sent i la crema per dins, creant una lluita i un neguit seu constant, tornant a fer referència a Heràclit. Dels versos del cinc al vuit, ens parla de l’enamorada com un ésser lluny de la realitat que l’envolta, enganyada pels aparents “dolços” sentiments del enamorament que guarda i deformen allò que veu. És aquí quan es fa una crida aquesta donzella, per a que toqui de peus a terra i recobri la raó. Dels versos nou al catorze, sorgeixen una sèrie de comparacions. Les aigües i el cavall, representen la disbauxa i el desbocament d’aquestes passions; i el fuster que va donant cops, és el cor que li palpita tan fortament que li fa mal al pit.

En la tercera estrofa, trobem unes referencies religioses molt simbòliques. Dels versos quinze al setze, ens parla dels apòstols i la paloma blanca. Quan parla dels apòstols, es refereix al número dotze, el qual simbolitza la perfecció. Aquest està format per dos números: el tres i el quatre; el primer fa referència a la trinitat, l’anima, i el segon, a la terra, el cos. El colom blanc, és el símbol de la pau i aquesta simbolitza el desig d’arribar a un equilibri interior entre cos i anima, en el qual el mal d’amors s’interposa. En els següents versos es parla de la coloma blava (l’esperit sant) amb el color concebut a la bíblia. Aquesta és la veritat, l’amor i el goig en la seva expressió més pura. Testimoni de crist, la qual guiarà tota la vida (al·lusió a les paraules dites als dotze apòstols). És doncs, quan a partir d’aquesta oració que es farà fora de l’anima tot allò que la pugui corrompre, quedarà només l’essència més impol·luta.

A la ultima estrofa, torna a encomanar-se a la Verge, en busca de la seva salvació, la cura del seu mal d’amors.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens mostra una clara influencia Neopopular a l’hora d’escriure-la ja que culturalment era tradició fer ús de tota mena d’oracions, que es creia que ajudaven i feien fugir els problemes de les persones.

NOMÉS UN ARBRE A LA VORERA PORTA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

Només un arbre, a la vorera, porta

el tremolor del mar, i el frec de fulles

retorna el benefici de les ones.

Les roques mortes en arenes mortes

viuen només uns brins d'herba poruga.

Mar foll de gris i verd i força d'aire:

trenca cristalls sobre la costa blana!

Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,

dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.

Només en mi pots créixer més i estendre

més pura sal, més amagada pedra,

i encara retrobar-te en camins foscos

per balenes remotes i algues velles.

Però jo m'he perdut en les planúries

que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua

entre alzines i roures, entre llunes

sense rius, sense pous, sense ones altes.

                                                                  A Amàlia Tineo

Aquest poema pertany a Imitació del foc publicat pòstumament i fou editat al 1938 per la Residència d’estudiants. És el tercer recull poètic, representa la culminació de la seva trajectòria i la que li donà més reconeixement. S'hi troba la seva preocupació per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la forma de Jorge Guillén. Manifesta una diversitat estilística i de models, que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora, de l'avantguardisme de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Jorge Guillén, Valéry o Rilke. No hi falten les repercussions del surrealisme europeu i de l'avantguardisme introduït a Mallorca.

És un poema dedicat a Amàlia Tineo. Va viure entre 1909 i 2007 i va ser una intel·lectual, que entre d’altres coses aconseguí ser la primera professora de la Facultat de Filosofia de Barcelona. Al ingressar a la facultat de Filosofia i Lletres al 1930, va conèixer amb Bartomeu Rosselló-Porcel, Salvador Espriu, Mercè Montañola i Dolors Solà. 

L’any 1933, aquestes persones van participar en un creuer pel Mediterrani conjuntament amb altres estudiants de Barcelona i també de Madrid. Aquest creuer va servir per construir una amistat profunda. És probable que aquest creuer, que van fer tots dos, pel Mediterrani sigui el motiu, la circumstància que justifica aquest poema. El poema és de l’any 1934, i escrit a Santander. Per tant, el va escriure no gaire temps després d’haver fet el creuer.

Es pot interpretar com el record que li desvetlla aquest viatge un cop que Rosselló-Pòrcel n’ha tornat. Ha arribat a terra i només sent l’enyorança per aquest creuer, llavors recorda el mar i descriu totes les sensacions que va sentir durant el viatge moltes vegades usant recursos literaris.

El poema el podríem dividir en dues parts. El paisatge que envolta el poeta és invocat. Al principi es veu en la llunyania un arbre perdut al costat de la riba sotmès al moviment del vent que porta al mar, aquest moviment el veiem clarament quan ens parla del tremolor del mar i el frec de les fulles. Ens mostra també un paisatge quiet i tranquil quan afirma que les roques estan quietes a la sorra i que en mortes només podem entreveure algunes herberoles. Ens descriu el mar que té un color gris i verd. El gris el podríem associar amb l’evasió i el verd ens crea una situació de confort i amb la força de l’aire trenca les onades. Els núvols els veiem passar ràpidament això ens sembla afirmar que tinguin ales. És doncs que davant aquest paisatge la veu poètica es sent identificada i en harmonia amb l’entorn com si fos l’únic que realment importes i li donés sentit en ell mateix. Després trobem la segona part del poema que ens afirma que ja es troba a terra, en concret a la Magdalena i li fa por oblidar-se d’aquest viatge i de no recordar les sensacions que va experimentar, ni tornar-se a poder trobar.

Recorda, vora un arbre, el mar, i ho fa amb metàfores com el tremolor del mar, o bé el frec de les fulles que retorna el benefici de les ones. Una figura que podria recordar el creuer podria ser la següent: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,// dels núvols lents de vent i pròdigs d’ales”.  Finalment torna a quedar clar que ja és a terra, quan diu: “Però jo m’he perdut en les planúries// que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua, // entre alzines i roures, entre llunes // sense rius, sense pous, sense ones altes”.  

Pel que fa a la forma, són tots versos de 10 síl·labes. És un poema, en la forma, de tipus paisatgista. Molt probablement s’hi pot veure la influencia de l’escola mallorquina, on el paisatgisme era un dels seus temes preferits.

Un exemple clar del record del mar és per exemple el recurs de l’al·literació, com l’ús de moltes consonants líquides (fulles, foll, cristalls, blana, blava, blanca, plens, ales.... També hi és molt present la paraula aigua, i tot el que hi té a veure: rius, pous, ones... També són freqüents les enumeracions: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca”, Mar foll de gris i verd i força d’aire”. Alhora podem trobar-hi força metàfores, com “retrobar-te en camins foscos”, “viuen només uns brins d’herbes”, “la dansa, el crit de l’aigua”, “el tremolor del mar”... Hi trobem algunes antítesis, com “l’ombra llunyana, blava i blanca”, algunes personalitzacions, com  “Només en mi pots créixer”.

LEDA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

L’aigua rissa un aire fi
-estrofa de blaus, carícia-

i acusa sedes recents,

presó de llunes fingides.

Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.

Ones i plomes en flagell.

Nervi de roses. Enigma.

Marbres de l’instant s’encenen
vora la fuga imprevista.

Pompa, silenci, fatiga.

Corba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia

la procacitat maligna.

 

El poema Leda és un sonetí heptasíl·lab que alterna versos blancs i versos d’una única rima assonant (–A–A –A–A  –AA –AA).

Leda, segons la mitologia grega, era una de les filles de Testi i esposa de Tíndar, rei d'Esparta. Un dia, mentre passejava a la vora d'un llac, va ser seduïda per Zeus, que s'hi acostà disfressat de cigne. Aquella mateixa nit, Leda s'allità amb el seu marit. De resultes, Leda pongué dos ous. D'un nasqueren Càstor i Pòl·lux i de l'altre, Helena i Clitemnestra. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.

El poema comença descrivint d'aigua que està en calma amb petits moviments de l'aire. En el reflex que l'aigua, es veu una part ombrívola en la que s'està cometen un delicte carnal, amb els nervis a flor de pell, que es vol mantenir amagat. Han d'estar atents per si els descobreixen poder fugir sense ser vistos. Tot junt es una escena insolent, desvergonyida i maligna.

Leda pertany a Quadern de Sonets, llibre publicat al 1934 que es caracteritza amb la imitació dels poetes clàssics amb la complexa elaboració dels poemes amb una sintaxi simple però amb unes descripcions molt detalles, en general, presenta un discurs més treballat, camí de l'aprenentatge. També apareix la paraula amb connotacions negatives com  "obaga divina fressa lasciva" o "la procacitat maligna".

En aquest poema, Roselló-Pòrcel explica un mite que altre poetes ja havien poetitzat però, a diferencia d'ells, el nostre autor fa un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne  i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant.