EN LA MEVA MORT, Rosselló-Pòrcel

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desespert del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

Aquest poema té una rima que combina la hexasíl·laba i hendecasíl·laba, exceptuant el vers cinquè que és octosíl·lab. Es troba en el recull d’Imitació del foc, la qual és molt reflexiva respecta la temàtica de la vida i la mort i es troba,  una gran influència d’Heràclit envers la lluita entre contraris,  que a la vegada es relaciona amb el gust barroc per presentar dos visions oposades.

En els dos primers versos, lo fosc simbolitza la mort, la flama és la vida i la tempestat és una crida d’alerta al subconscient. És doncs, que se’ns parla d’un continu conflicte entre la vida i la mort (referència d’Heràclit), el qual s’esgota a l’autor. Ja que ell vol escapar de l’obscuritat. Del vers tres al cinc, vol mostrar valor davant la mort i superar la seva por, aconseguint-ho donarà sentit a la seva vida novament. Del vers sis al set, se’ns personifica la mort que ve preparada i segura de la seva victòria i disposada com cada dia a emportar-se la vida de l’autor. Del vers vuit a l’onze, podem veure com el vespre i l’alba s’enfronten, el vespre que precedeix a la nit/la foscor, és la mort, i l’alba que precedeix el dia/la llum, és la vida. En aquest moment l’autor s’anomena a sí mateix “temerari ardent”, per la ingenuïtat pròpia de la vida, de voler lluitar envers allò que es inevitable. Tot hi així, i com cada nit, aconsegueix vèncer un cop més aquest destí i viure innocentment un dia més. Aquesta victòria és representada amb l’allunyament de les estrelles que simbolitzen la fi de la nit.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens parla d’un neguit existencial que és la mort i com davant d’ella ens creixem valerosament, doncs, podria dir-se que aquesta actitud suposa mentre vivim una victòria de la vida advers la mort.

ORACIÓ PER QUAN LES DOZCELLES TENEN MAL DE CAP, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

En nom de santa Maria
vine'm aquí, filleta mia.

Que s'apagui la cuca de llum
i que s'aturi el fum fum fum.
Que la mèl·lera enamorada
aturi la vola volada
i que el bou amb la mira mirada
faci llaurar tota sola l'arada.
Que s'aturin les aigües del riu
i que no es bellugui l'argent viu.
Dimonió, atura el teu ball
i les quatre potes del cavall.
No peguis més cops amb el martellet,
fusteret.

Els Apòstols estan amb mi,
coloma blanca.
Que fugi el mal de cap d'aquí
i tots els mals esperits,
coloma blava.

En nom de santa Maria,
tota la nit i tot el dia,
viva la Verge Maria!

Barcelona, abril 1935

 

Aquest poema de rima lliure, es troba en el recull d’Imitació del foc, en el qual es pot observar una gran influència per part d’Heràclit amb la lluita entre contraris, és molt reflexiva, relacionada amb el món religiós, de temàtica neopopular i es veu la influència de la temàtica barroca

Les primeres dos rimes, són la introducció del conjurament que ha de fer la donzella, la qual pateix un mal d’amors. En aquest podem veure com s’encomana a la verge María i crida la seva presència per la cura dels seus mals. En la segona estrofa, veiem una sèrie de metàfores que fan referencia a com es sent la donzella. De la vers tres al quatre, apareix una cuca de llum que simbolitza les passions que hi han dins seu, les quals vol que desapareguin, ja que aquestes creen un conflicte interior. Això es pot observar amb “l’aturada del fum fum fum”, el qual fa referencia al calor/foc interior que sent i la crema per dins, creant una lluita i un neguit seu constant, tornant a fer referència a Heràclit. Dels versos del cinc al vuit, ens parla de l’enamorada com un ésser lluny de la realitat que l’envolta, enganyada pels aparents “dolços” sentiments del enamorament que guarda i deformen allò que veu. És aquí quan es fa una crida aquesta donzella, per a que toqui de peus a terra i recobri la raó. Dels versos nou al catorze, sorgeixen una sèrie de comparacions. Les aigües i el cavall, representen la disbauxa i el desbocament d’aquestes passions; i el fuster que va donant cops, és el cor que li palpita tan fortament que li fa mal al pit.

En la tercera estrofa, trobem unes referencies religioses molt simbòliques. Dels versos quinze al setze, ens parla dels apòstols i la paloma blanca. Quan parla dels apòstols, es refereix al número dotze, el qual simbolitza la perfecció. Aquest està format per dos números: el tres i el quatre; el primer fa referència a la trinitat, l’anima, i el segon, a la terra, el cos. El colom blanc, és el símbol de la pau i aquesta simbolitza el desig d’arribar a un equilibri interior entre cos i anima, en el qual el mal d’amors s’interposa. En els següents versos es parla de la coloma blava (l’esperit sant) amb el color concebut a la bíblia. Aquesta és la veritat, l’amor i el goig en la seva expressió més pura. Testimoni de crist, la qual guiarà tota la vida (al·lusió a les paraules dites als dotze apòstols). És doncs, quan a partir d’aquesta oració que es farà fora de l’anima tot allò que la pugui corrompre, quedarà només l’essència més impol·luta.

A la ultima estrofa, torna a encomanar-se a la Verge, en busca de la seva salvació, la cura del seu mal d’amors.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens mostra una clara influencia Neopopular a l’hora d’escriure-la ja que culturalment era tradició fer ús de tota mena d’oracions, que es creia que ajudaven i feien fugir els problemes de les persones.

NOMÉS UN ARBRE A LA VORERA PORTA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

Només un arbre, a la vorera, porta

el tremolor del mar, i el frec de fulles

retorna el benefici de les ones.

Les roques mortes en arenes mortes

viuen només uns brins d'herba poruga.

Mar foll de gris i verd i força d'aire:

trenca cristalls sobre la costa blana!

Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,

dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.

Només en mi pots créixer més i estendre

més pura sal, més amagada pedra,

i encara retrobar-te en camins foscos

per balenes remotes i algues velles.

Però jo m'he perdut en les planúries

que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua

entre alzines i roures, entre llunes

sense rius, sense pous, sense ones altes.

                                                                  A Amàlia Tineo

Aquest poema pertany a Imitació del foc publicat pòstumament i fou editat al 1938 per la Residència d’estudiants. És el tercer recull poètic, representa la culminació de la seva trajectòria i la que li donà més reconeixement. S'hi troba la seva preocupació per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la forma de Jorge Guillén. Manifesta una diversitat estilística i de models, que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora, de l'avantguardisme de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Jorge Guillén, Valéry o Rilke. No hi falten les repercussions del surrealisme europeu i de l'avantguardisme introduït a Mallorca.

És un poema dedicat a Amàlia Tineo. Va viure entre 1909 i 2007 i va ser una intel·lectual, que entre d’altres coses aconseguí ser la primera professora de la Facultat de Filosofia de Barcelona. Al ingressar a la facultat de Filosofia i Lletres al 1930, va conèixer amb Bartomeu Rosselló-Porcel, Salvador Espriu, Mercè Montañola i Dolors Solà. 

L’any 1933, aquestes persones van participar en un creuer pel Mediterrani conjuntament amb altres estudiants de Barcelona i també de Madrid. Aquest creuer va servir per construir una amistat profunda. És probable que aquest creuer, que van fer tots dos, pel Mediterrani sigui el motiu, la circumstància que justifica aquest poema. El poema és de l’any 1934, i escrit a Santander. Per tant, el va escriure no gaire temps després d’haver fet el creuer.

Es pot interpretar com el record que li desvetlla aquest viatge un cop que Rosselló-Pòrcel n’ha tornat. Ha arribat a terra i només sent l’enyorança per aquest creuer, llavors recorda el mar i descriu totes les sensacions que va sentir durant el viatge moltes vegades usant recursos literaris.

El poema el podríem dividir en dues parts. El paisatge que envolta el poeta és invocat. Al principi es veu en la llunyania un arbre perdut al costat de la riba sotmès al moviment del vent que porta al mar, aquest moviment el veiem clarament quan ens parla del tremolor del mar i el frec de les fulles. Ens mostra també un paisatge quiet i tranquil quan afirma que les roques estan quietes a la sorra i que en mortes només podem entreveure algunes herberoles. Ens descriu el mar que té un color gris i verd. El gris el podríem associar amb l’evasió i el verd ens crea una situació de confort i amb la força de l’aire trenca les onades. Els núvols els veiem passar ràpidament això ens sembla afirmar que tinguin ales. És doncs que davant aquest paisatge la veu poètica es sent identificada i en harmonia amb l’entorn com si fos l’únic que realment importes i li donés sentit en ell mateix. Després trobem la segona part del poema que ens afirma que ja es troba a terra, en concret a la Magdalena i li fa por oblidar-se d’aquest viatge i de no recordar les sensacions que va experimentar, ni tornar-se a poder trobar.

Recorda, vora un arbre, el mar, i ho fa amb metàfores com el tremolor del mar, o bé el frec de les fulles que retorna el benefici de les ones. Una figura que podria recordar el creuer podria ser la següent: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,// dels núvols lents de vent i pròdigs d’ales”.  Finalment torna a quedar clar que ja és a terra, quan diu: “Però jo m’he perdut en les planúries// que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua, // entre alzines i roures, entre llunes // sense rius, sense pous, sense ones altes”.  

Pel que fa a la forma, són tots versos de 10 síl·labes. És un poema, en la forma, de tipus paisatgista. Molt probablement s’hi pot veure la influencia de l’escola mallorquina, on el paisatgisme era un dels seus temes preferits.

Un exemple clar del record del mar és per exemple el recurs de l’al·literació, com l’ús de moltes consonants líquides (fulles, foll, cristalls, blana, blava, blanca, plens, ales.... També hi és molt present la paraula aigua, i tot el que hi té a veure: rius, pous, ones... També són freqüents les enumeracions: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca”, Mar foll de gris i verd i força d’aire”. Alhora podem trobar-hi força metàfores, com “retrobar-te en camins foscos”, “viuen només uns brins d’herbes”, “la dansa, el crit de l’aigua”, “el tremolor del mar”... Hi trobem algunes antítesis, com “l’ombra llunyana, blava i blanca”, algunes personalitzacions, com  “Només en mi pots créixer”.

LEDA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

L’aigua rissa un aire fi
-estrofa de blaus, carícia-

i acusa sedes recents,

presó de llunes fingides.

Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.

Ones i plomes en flagell.

Nervi de roses. Enigma.

Marbres de l’instant s’encenen
vora la fuga imprevista.

Pompa, silenci, fatiga.

Corba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia

la procacitat maligna.

 

El poema Leda és un sonetí heptasíl·lab que alterna versos blancs i versos d’una única rima assonant (–A–A –A–A  –AA –AA).

Leda, segons la mitologia grega, era una de les filles de Testi i esposa de Tíndar, rei d'Esparta. Un dia, mentre passejava a la vora d'un llac, va ser seduïda per Zeus, que s'hi acostà disfressat de cigne. Aquella mateixa nit, Leda s'allità amb el seu marit. De resultes, Leda pongué dos ous. D'un nasqueren Càstor i Pòl·lux i de l'altre, Helena i Clitemnestra. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.

El poema comença descrivint d'aigua que està en calma amb petits moviments de l'aire. En el reflex que l'aigua, es veu una part ombrívola en la que s'està cometen un delicte carnal, amb els nervis a flor de pell, que es vol mantenir amagat. Han d'estar atents per si els descobreixen poder fugir sense ser vistos. Tot junt es una escena insolent, desvergonyida i maligna.

Leda pertany a Quadern de Sonets, llibre publicat al 1934 que es caracteritza amb la imitació dels poetes clàssics amb la complexa elaboració dels poemes amb una sintaxi simple però amb unes descripcions molt detalles, en general, presenta un discurs més treballat, camí de l'aprenentatge. També apareix la paraula amb connotacions negatives com  "obaga divina fressa lasciva" o "la procacitat maligna".

En aquest poema, Roselló-Pòrcel explica un mite que altre poetes ja havien poetitzat però, a diferencia d'ells, el nostre autor fa un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne  i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant.

OMBRES, DETUREU EL PAS..., Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

Ombres, detureu el pas

davant la vella rondalla.

 

El paisatge era senzill

de ductilitats extremes

Jo era el pelegrí sorprès

repetint-se les excuses.

L’horitzó era fatigat

d’unes veus massa llunyanes.

Un primer terme de llums

feia plorar el capvespre.

Indicis de veritat.

Sageta en tots els presagis.

 

Entre udols de sang i pols,

esdevingué l'aventura.

 

 

El primer vers és que dóna nom a aquest poema de Rossellò-Pòrcel, un dels primers que va escriure en la seva curta però intensa trajectòria poètica. El poeta, que no volia ser esclau de la rima, utilitza el vers lliure per poder expressar-se amb total llibertat en aquests 14 versos heptasíl·labs.

El poema comença demanant que el temps es pari, que les coses, i per tant les ombres, es deturin en aquell instant. Suposem que és perquè es troba davant d'un paisatge que el fascina i per això als següents versos els descriu. El paisatge era de grans dimensions, ho metaforitza a partir de la ductilitat, qualitat que tenen els metalls d'estirar-se sense trencar-se. Continua anomenant-se a sí mateix "peregrí sorprès" que busca excuses, podem entendre que es troba a un país estranger i que aventurar-se en ell li fa por.  Aquest indret desconegut encara li sembla llunyà, a l'horitzó, tot i que ja comença a escoltar algunes veus. Amb aquests sons arriba la posta de sol, el cel s'omple de colors càlids i potents com el vermell, que il·luminen la veritat i les prediccions del poeta davant la nova aventura.

Aquest poema pertany al recull Nou Poemes, que es veu caracteritzat per l'atenció especial que mostra pels elements crepusculars, en aquest cas el capvespre; l'ús d'una sintaxi poc elaborada amb frases curtes i tallants i la introducció de continguts reflexius a través del paisatge, com una posta de sol. Aquest llibre va ser escrit al 1993, data en la que Rosselló-Pòrcel va fer un Creuer Universitari pel Mediterrani. El viatge, de quaranta-set dies de travessia, amb la visita de llocs exòtic com Tunis, El Caire, Istanbul,, Atenes i Nàpols, entre altres, ciutats que potser li van servir d'inspiració un vespre al vaixell mentre veia pròxim aquell món desconegut, per això el qualificatiu de "peregrí". També pertany al moviment simbolista que, a primera vista, ja apareix a l'estructura del poema amb l'ús del vers lliure. Les sensacions que li produeixen la posta de sol a Rosselló-Pòrcel són constants en tot el poema, ja que el descriu amb tot detall per tal de que el lector també es pogui imaginar el paisatge i pugui sentir el que ell sentia en el moment, tot i que no ho fa de manera directa, intenta suggerir.

Ombres, detureu el pas... és un poema difícil de situar, pertany al moviment simbolista per tant, el que vol donar a entendre l'autor amb els seus versos pot ser símbol d'una reflexió que no té cap relació amb el parafrasegi.  Alhora de relacionar-ho amb es característiques del moviment del moment o del propi autor, es troba certa facilitat ja que al ser un dels primers poemes estava molt influenciat i els trets d'aquestes hi destaquen.