el
tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna
el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca
cristalls sobre la costa blana!
Aprèn
l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que
han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.
A
Amàlia Tineo
Aquest
poema pertany a Imitació del foc
publicat pòstumament i fou editat al 1938 per la Residència d’estudiants. És el
tercer recull poètic, representa la culminació de la seva trajectòria i la que
li donà més reconeixement. S'hi troba la seva preocupació per la literatura
castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la
forma de Jorge Guillén. Manifesta una diversitat estilística i de models, que
va de la cançó popular al barroquisme de Góngora, de l'avantguardisme de la Primera
Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Jorge Guillén, Valéry o
Rilke. No hi falten les repercussions del surrealisme europeu i de
l'avantguardisme introduït a Mallorca.
És un poema dedicat a Amàlia
Tineo. Va viure entre 1909 i 2007 i va ser una intel·lectual, que entre
d’altres coses aconseguí ser la primera professora de la Facultat de Filosofia
de Barcelona. Al ingressar a la facultat de Filosofia i Lletres al 1930, va
conèixer amb Bartomeu Rosselló-Porcel, Salvador Espriu, Mercè Montañola i
Dolors Solà.
L’any 1933, aquestes persones van
participar en un creuer pel Mediterrani conjuntament amb altres estudiants de
Barcelona i també de Madrid. Aquest creuer va servir per construir una amistat
profunda. És probable que aquest creuer, que van fer tots dos, pel Mediterrani
sigui el motiu, la circumstància que justifica aquest poema. El poema és de
l’any 1934, i escrit a Santander. Per tant, el va escriure no gaire temps
després d’haver fet el creuer.
Es pot interpretar com el record
que li desvetlla aquest viatge un cop que Rosselló-Pòrcel n’ha tornat. Ha
arribat a terra i només sent l’enyorança per aquest creuer, llavors recorda el
mar i descriu totes les sensacions que va sentir durant el viatge moltes
vegades usant recursos literaris.
El
poema el podríem dividir en dues parts. El paisatge que envolta el poeta és
invocat. Al principi es veu en la llunyania un arbre perdut al costat de la
riba sotmès al moviment del vent que porta al mar, aquest moviment el veiem
clarament quan ens parla del tremolor del mar i el frec de les fulles. Ens
mostra també un paisatge quiet i tranquil quan afirma que les roques estan
quietes a la sorra i que en mortes només podem entreveure algunes herberoles.
Ens descriu el mar que té un color gris i verd. El gris el podríem associar amb
l’evasió i el verd ens crea una situació de confort i amb la força de l’aire
trenca les onades. Els núvols els veiem passar ràpidament això ens sembla
afirmar que tinguin ales. És doncs que davant aquest paisatge la veu poètica es
sent identificada i en harmonia amb l’entorn com si fos l’únic que realment
importes i li donés sentit en ell mateix. Després trobem la segona part del
poema que ens afirma que ja es troba a terra, en concret a la Magdalena i li fa
por oblidar-se d’aquest viatge i de no recordar les sensacions que va
experimentar, ni tornar-se a poder trobar.
Recorda, vora un arbre, el mar, i
ho fa amb metàfores com el tremolor del mar, o bé el frec de les fulles que
retorna el benefici de les ones. Una figura que podria recordar el creuer
podria ser la següent: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,// dels núvols
lents de vent i pròdigs d’ales”.
Finalment torna a quedar clar que ja és a terra, quan diu: “Però jo m’he
perdut en les planúries// que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua, //
entre alzines i roures, entre llunes // sense rius, sense pous, sense ones
altes”.
Pel que fa a la forma, són tots
versos de 10 síl·labes. És un poema, en la forma, de tipus paisatgista. Molt
probablement s’hi pot veure la influencia de l’escola mallorquina, on el
paisatgisme era un dels seus temes preferits.
Un exemple clar del record del mar
és per exemple el recurs de l’al·literació, com l’ús de moltes consonants
líquides (fulles, foll, cristalls, blana, blava, blanca, plens, ales.... També
hi és molt present la paraula aigua, i tot el que hi té a veure: rius, pous,
ones... També són freqüents les enumeracions: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i
blanca”, Mar foll de gris i verd i força d’aire”. Alhora podem trobar-hi força
metàfores, com “retrobar-te en camins foscos”, “viuen només uns brins d’herbes”,
“la dansa, el crit de l’aigua”, “el tremolor del mar”... Hi trobem algunes
antítesis, com “l’ombra llunyana, blava i blanca”, algunes personalitzacions,
com “Només en mi pots créixer”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario