LLEIALTAT, Josep Carner

El seny és esmussat, l’ull es desmenja

de l’esblaimat dibuix de l’aparent;

enllà de ma finestra indiferent

s’arroseguen les esmes d’un diumenge.
 

Que vanament aquell tapís no penja!

El cos suau, la cara resplandent

apaguen, en final desvagament,

la deessa que riu i la que es venja.
 

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara;

tan envilit, em sembla ja difunt.
 

I un nou esclat de fe m’anima encara,

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries del record profund.

 

Vocabulari:

·         Esmussat: soroll estrident, un carrisqueig, produir una impressió aspra i desagradable.

·         Esblaimat: fer esdevenir d’un color menys viu.
·         Esma: aptesa a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa.
·         Ans: abans.

 

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia (1957). Absència es un llibre incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes i els títols dels poemes tracten de la situació personal de Carner (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.

Concretament, el títol s’anomena Lleialtat, ve donat per la declaració de principis de l’autor. En base a l’última estrofa podem veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment de lleialtat cap a Catalunya.

Pel que fa al poema Lleialtat, es tracta d’un sonet (dos quartets i dos tercets), de versos decasíl·labs i rima consonant: ABBA – ABBA – CDC – DDC. 

Els dos primers quarts ens presenten una realitat dolorosa. En la primera estrofa l’autor ens diu que es vol desentendre d’una realitat que ja no li ofereix res, el seu seny es reduït i la seva perspectiva es desentén de la realitat, una realitat que es un “esblaimat dibuix de l’aparent”, es a dir, deformada per aquest passotisme que ens vol fer entendre l’autor i també una realitat que, més enllà del punt on es troba l’autor ara en temps passat va ser bona, en la que “s’arrosseguen les esmes d’un diumenge”, es a dir, on els coratges i virtuts del passat han quedat deformats. 

En la següent estrofa ens segueix insistint en aquesta situació, afegint que no es una situació que s’hagi produït envà i que no afecti, sinó que totes aquelles coses bones que hi havia abans han desaparegut deixant pas a allò dolent.

Pel que fa als dos tercets, ens presenten altre cop l’actitud que prendrà l’autor davant aquesta situació. En el primer tercet ens mostra una actitud pessimista, de decaiguda davant la realitat, dient que abans de morir deixarà d’afrontar el destí i donarà per perduda la situació, que de tant dolenta que és ja no li troba sortida.

En l’últim tercet arriba la conclusió del poema i el posicionament que pren l’autor definitivament, després de la decaiguda i de pensar que ja no val la pena seguir lluitant, ens diu que la fe torna a venir-li i torna a sentir esperança al pensar en aquell record, en les esmes d’aquell diumenge i en un passat al que ell no vol donar l’esquena.

En el poema podem distingir varies figures retòriques: personificacions com “seny esmussat”, “ull es desmenja” o “finestra indiferent”;  metàfores com “les esmes d’un diumenge” o “la nit final”) i hipèrbatons com “al fatídic avui tombo la cara” o “un nou esclat de fer m’anima.

Com a conclusió podem dir que Josep Carner mostra una profunda lleialtat a la seva pàtria mentre es veu obligat a viure en un altre país per haver estat diplomàtic del govern republicà. Cal destacar que la seva visió ja és des de la vellesa, cosa que fa que sigui més crític i realista, però sempre amb l'esperança de poder tornar algun dia a Catalunya.

ILLA, Josep Carner

Oh penyalar sobre camins que dansen, 
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui, 
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui 
que juguem algun cop a estrangeria 
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva 
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares 
formes, colors, perquè em vagués de viure. 
I en veient-me descloure les parpelles, 
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes: 
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona, 
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura. 
¿Què mai podries tu, penya vermella, 
dins de la grapa universal del trànsit, 
ni que fos ver el teu posat de roca, 
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis, 
bastida amb el record i l’impossible, 
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta, 
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta, 
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli, 
em trobi encara a punt per a guarnir-me 
un focarret, ull tendre de la fosca, 
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga, 
com un vaixell vogar per les tenebres, 
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

 

Vocabulari:

·         Penyalar: lloc amb una massa rocallosa normalment.

·         Fonedís: que desapareix.

·         Ahuc: fer fugir amb crits.

·         Baldament: acció de baldar, una malaltia, una fatiga excessiva.

·         Bleix: respiració cansada.

·         Descloure: obrir.

·         Emplenes: omples.

 

Aquest poema pertany al volum Poesia (1957), concretament al llibre Llunyania, que correspon a l'etapa de maduresa de Josep Carner.

Està compost per sis estrofes de nou versos alexandrins d’onze i dotze síl·labes amb rima consonant i una mètrica ABCBCDDCC-BDBDCECDD.

El tema principal és l’amor per Catalunya i l’enyor durant l’exili, però reconstruint el paisatge i els valors amb el desig de veure-la algun dia lliure. Per tant, aquest poema no deixa de ser una metàfora de la seva terra vista des de l'exili.

Al principi, ens fa una descripció de la terra, ens mostra el seu sentiment d’amor, com aquesta mira al mar, els seus penya-segats i ens recorda els seus pins escabellats pel vent. Ens diu que gràcies als seus matins, als seus pensaments, aquesta terra, cobra vida i com a través del record refà la terra. Els seus sentits s’omplen de vida, de desig vers la terra que es pot identificar amb Catalunya. Ens explica tot allò de bo que hi ha el mar, el vent, la terra, les seves virtuts. El que el fa sentir trist, és que com a país no el pot tenir  perquè ell està lluny, en l’exili i només la pot construir a través dels pensaments. Sent enyorança, el record i l’esperança de tornar a ser a la terra on se sentia protegit. Ell la crida, però no rep contesta. Està lluny, massa lluny, desitja que algun dia pugui navegar lliure, amb la vela viva, encara que els pals hagin quedat tocats, guerxats.

Podem concloure que Carner dóna forma a Catalunya amb una illa bastida en el record i l’impossible, una illa imaginaria i habitada en somnis ja que està vivint un exili que dificulta molt la seva tornada. Tot i poder tornar a la seva terra, conserva la imatge i els valors que aquesta li va ensenyar i s'agafa aquests per ser fort i tenir la esperança de que aquesta situació no serà per sempre i algun dia podrà tornar.

L'ALTRE ENYOR, Josep Carner

I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,

i tu, cansada i erta llunyania,

guerra, menant els corbs a confraria,

mort, amb els teus alans sense lladruc,

 

¿seré tornat al viure benastruc,

a aquell redós d’una collada pia,

davant la meva mar de cada dia,

entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges somes,

les corrues de pins damunt les comes,

el blat espès, la vinya a farbalans?

I hauré talment, en renovada festa,

l’estiu en una embosta de ginesta

i l’advent en un pom de gallerans?

 

II

Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,

com pervindria a un absolut retorn?

Poc toparà sa jovenesa encara,

tota dringant, bornejadora al born.

Serà l'amic dins una fossa avara,

parla i costum sollats en el trastorn,

irat el crim al peu mateix de l'ara

i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d'urpes gelades,

sent aprensiu dessota les murades

remor sens fi, l'escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s'apressa,

ja el meu indret és buit del que vaig ésser

i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.

 

III

No vull desfer-me en un enyor de mi

o d'hores del passat mal cabdellades;

bé cal que en més magnífiques estades,

enyor, enyor, et vulguis expandir,

I tanmateix, en mon passat mesquí,

un somni clar no fou del tot debades,

i en aquest davallant de mes anyades

només que pel seu raig em sé delir.

Per l'afalac d'un temps no passo pena.

És goig no mai hagut el que ara emplena

de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t'honora,

com mai primera, per tot temps senyora,

amb naus d'afany i torres de virtut.

 

IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,

per l'odi invulnerada i la temor,

jo sé que radiant existiries

mal que fos l'únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,

per innombrables pensaments d'amor,

per nits de vetlla i afanyosos dies:

i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!

Triga, si cal, a fer-te més augusta,

superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda

si sofríssim el dany i la caiguda

sota plec mai no vist de ton mantell.

                                                             

 

Vocabulari:

·         Aixopluc (Xopluc): lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.

·         Lladruc: crit curt, fort i explosiu del gos.

·         Benastruc: feliç, afortunat.

·         Calitges: calor sufocant.

·         Sornes: no gens diligent o disposat a fer el que li manen.

·         Farbalans: banda de roba amb què hom adorna una peça de roba.

·         Dringar: sonar, un objecte de metall o vidre, en rebre un xoc.

·         Born: una baralla, una contesa.

·         Cabdellades: bola obtinguda enrotllant un fil.

·         Delir: ocasionar que algú senti un desig vehement.

·         Afalac: afectar d'una manera agradable.

·         Augusta: que inspira reverència i admiració per la seva grandesa.

·         Ungida: untar, fregar amb oli.

 

L'altre enyor és un poema de Carner que pertany al llibre Llunyania (1952).

Està format per quatre sonets de versos decasíl·labs de rima consonant. L'esquema mètric és ABBA - ABBA - CCD - EED en el sonets I i III, i ABAB - ABAB - CCD - EED en el II i IV.
 

El tema del poema és l'enyor a la pàtria des de l’exili utilitzant el "jo poètic" com en el poema anterior.

El primer sonet comença fent un contrast de Bèlgica, el país on es troba exiliat, amb la seva terra, Catalunya, d'on va haver de marxar forçosament i a qui s'adreça amb el "tu". El poeta relaciona Catalunya amb el símbol de la mort, com són els corbs. Les tres estrofes següents són oracions interrogatives on el poeta es pregunta si tornarà algun dia a la seva terra. També representa elements del seu paisatge mediterrani: el mar i les espècies vegetals dels pins, les vinyes, les ginestes... Carner es fa una reflexió sobre com serà la nova Catalunya si arribés el dia en que hi pogués tornar.

En el següent sonet segueix amb les preguntes retòriques del primer i ens parla de la seva joventut que ja mai recuperarà. Representa la seva joventut amb una metàfora: "tota dringant, bornejadora al born", és a dir, una joventut d'acció i lluita. També expressa un missatge molt pessimista: pensa que Catalunya estarà destrossada per la guerra i les tropes franquistes hauran deixat unes conseqüències terribles.

El tercer sonet comença comunicant-nos que no es vol recrear en l'enyor i ens diu que té un somni en la seva vellesa, vellesa representada en la metàfora "aquest devallant de mes anyades". No s'enyora de les seves glòries del passat, el passat no li preocupa, el que més li preocupa és no poder complir aquest somni que té ara. A la última estrofa d'aquest sonet fa un elogi a la pàtria dirigint-se a ella com una "Mare", és una personificació de la pàtria.

Per últim, dóna un missatge esperançador de la recuperació de la pàtria, a la que es dirigeix a través de la repetició del "tu". Ell no deixarà de lluitar per si mateix, per tant, la pàtria mai morirà per a ell. Catalunya ha sofert molt i ha estat molt danyada, per això el poeta li diu: "triga, si cal, a fer-te més augusta". Finalment, dóna un missatge de persistència i lluita per la recuperació de la pàtria i ens diu que mai perdrà la batalla perquè la fidelitat de la gent catalana ens serveix de protecció: "sota plec mai no vist de ton mantell".

En conclusió se’ns mostra l’enyor de Catalunya des de Brussel·les. Aquesta era idealitzada fins l'arribada de la guerra civil que la destrossa i la danya. Tot i així, Carner confia en que tornarà algun dia i recuperà tot allò que se li va treure a la seva terra.

 

COR FIDEL, Josep Carner

A una dolor que va al dellà del seny

fa només l’Impossible cara tendra.―

l pur palau esdevingué pedreny:

els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,

palpant, caient, a poc a poc alçant-se,

el descoratjament roda en la nit,

rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc

que animarà la morta polseguera.―

Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,

cap al camí de l’alba fugissera

pel tros d’escala que no mena enlloc.

 

 Vocabulari:

·         Pedreny: massa de pedra.

·        Teginat: Estructura inferior d'un sostre pla o en volta constituïda per l'encreuament de bigues i motllures que formen caselles quadrilàteres o poligonals.

·         Rapisser: gelós de.

·         Frisança: impaciència.

·         Polseguera: Gran quantitat de pols emportada pel vent.

 

El poema Cor Fidel de Josep Carner pertany al llibre de Llunyania, que conté  29 poemes inèdits i 13 de publicats. Va ser escrit i publicat a l’any 1952 a Santiago de Xile, lloc on estava exiliat. Pertany a la quarta etapa de l’autor, en la qual hi ha un interès per les coses sensibles i una visió filosòfica de l’existència. 

Llunyania és el volum amb més material inèdit dels d'aquesta etapa i el més representatiu del tipus de poesia del Carner del moment. El volum inclou alguns poemes carnerians més típicament d'exili, il·lustradors de la idea de pàtria com a valor interior. És el cas de Cor fidel, que en l'edició del 1952 es titulava Fe.

Enmig d'un ambient empobrit, el poeta té consciència de si mateix i, des d'un jo ben assumit, és capaç d'expressar-se des de l'artifici del sonet (per el això el pronom apareix, ben fort, al començament de cada un dels tercets). Tot aquest trajecte aparentment esperançat ens fa circular pels catorze versos del sonet i dur-nos fins a la paraula final: "un enlloc" que posa en evidència l'aflicció de les circumstàncies en les quals el poeta exiliat vol mostrar la seva fidelitat. I és que si la pàtria és la llengua, allò a què el cor del poeta resta fidel per damunt de tot és al seu ofici.

Com podem observar, Cor fidel és un sonet (dos quartets i dos tercets), decasíl·lab i de rima consonant (ABAB - CDCD - EFE - FFG).

Carner, a partir del  títol Cor Fidel, fa referència a la pròpia mort i el camí que implica en ella. El que ens vol dir és que ell s’imaginava la seva mort sense haver tornat a Catalunya, la pàtria i la llengua que porta al cor, però que, tot i que això li faci mal, de moment no pensa tornar perquè està molt satisfet amb el seu ofici a Bèlgica. Concretament, a la primera estrofa expressa el fort dolor que sent per estar lluny de la seva terra, Catalunya; continua explicant que està en un lloc desconegut en el qual es nega a caure, a morir, ja que li fa por l’obscuritat en la qual ell viu per l'exili; continua amb el manifest de saber on és i quan morirà i acaba reconeixent que, tot i saber el camí de tornada, aquest no li portarà enlloc.

Pel que fa a les figures retòriques hi trobem l'anàfora "Jo" a la tercera i quarta estrofa, que a la vegada és la introducció del jo poètic, i tot un conjunt de metàfores com "l’inesgotable foc" o "alba fugissera" que fan del poema una al·legoria.

Podem arribar a la conclusió que en el poema de Cor Fidel, Josep Carner ens fa una reflexió sobre el que es la vida i a on ens duu la mort, que per a ell és el pas a la vida eterna, la qual cosa implica la fe en Déu i en el més enllà i que tard o d’hora, siguem com siguem, tots ens acabarem morint. El que també està clar és que Carner s’imaginava la seva mort sense haver tornat a Catalunya, que és el cor on du la pàtria i la llengua i que s’estima el seu país però sobre tot el que més s’estima es el seu ofici, ja que en ell s’hi troba la pàtria i la llengua però també la patètica situació que està vivint.