L'ALTRE ENYOR, Josep Carner

I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,

i tu, cansada i erta llunyania,

guerra, menant els corbs a confraria,

mort, amb els teus alans sense lladruc,

 

¿seré tornat al viure benastruc,

a aquell redós d’una collada pia,

davant la meva mar de cada dia,

entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges somes,

les corrues de pins damunt les comes,

el blat espès, la vinya a farbalans?

I hauré talment, en renovada festa,

l’estiu en una embosta de ginesta

i l’advent en un pom de gallerans?

 

II

Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,

com pervindria a un absolut retorn?

Poc toparà sa jovenesa encara,

tota dringant, bornejadora al born.

Serà l'amic dins una fossa avara,

parla i costum sollats en el trastorn,

irat el crim al peu mateix de l'ara

i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d'urpes gelades,

sent aprensiu dessota les murades

remor sens fi, l'escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s'apressa,

ja el meu indret és buit del que vaig ésser

i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.

 

III

No vull desfer-me en un enyor de mi

o d'hores del passat mal cabdellades;

bé cal que en més magnífiques estades,

enyor, enyor, et vulguis expandir,

I tanmateix, en mon passat mesquí,

un somni clar no fou del tot debades,

i en aquest davallant de mes anyades

només que pel seu raig em sé delir.

Per l'afalac d'un temps no passo pena.

És goig no mai hagut el que ara emplena

de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t'honora,

com mai primera, per tot temps senyora,

amb naus d'afany i torres de virtut.

 

IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,

per l'odi invulnerada i la temor,

jo sé que radiant existiries

mal que fos l'únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,

per innombrables pensaments d'amor,

per nits de vetlla i afanyosos dies:

i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!

Triga, si cal, a fer-te més augusta,

superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda

si sofríssim el dany i la caiguda

sota plec mai no vist de ton mantell.

                                                             

 

Vocabulari:

·         Aixopluc (Xopluc): lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.

·         Lladruc: crit curt, fort i explosiu del gos.

·         Benastruc: feliç, afortunat.

·         Calitges: calor sufocant.

·         Sornes: no gens diligent o disposat a fer el que li manen.

·         Farbalans: banda de roba amb què hom adorna una peça de roba.

·         Dringar: sonar, un objecte de metall o vidre, en rebre un xoc.

·         Born: una baralla, una contesa.

·         Cabdellades: bola obtinguda enrotllant un fil.

·         Delir: ocasionar que algú senti un desig vehement.

·         Afalac: afectar d'una manera agradable.

·         Augusta: que inspira reverència i admiració per la seva grandesa.

·         Ungida: untar, fregar amb oli.

 

L'altre enyor és un poema de Carner que pertany al llibre Llunyania (1952).

Està format per quatre sonets de versos decasíl·labs de rima consonant. L'esquema mètric és ABBA - ABBA - CCD - EED en el sonets I i III, i ABAB - ABAB - CCD - EED en el II i IV.
 

El tema del poema és l'enyor a la pàtria des de l’exili utilitzant el "jo poètic" com en el poema anterior.

El primer sonet comença fent un contrast de Bèlgica, el país on es troba exiliat, amb la seva terra, Catalunya, d'on va haver de marxar forçosament i a qui s'adreça amb el "tu". El poeta relaciona Catalunya amb el símbol de la mort, com són els corbs. Les tres estrofes següents són oracions interrogatives on el poeta es pregunta si tornarà algun dia a la seva terra. També representa elements del seu paisatge mediterrani: el mar i les espècies vegetals dels pins, les vinyes, les ginestes... Carner es fa una reflexió sobre com serà la nova Catalunya si arribés el dia en que hi pogués tornar.

En el següent sonet segueix amb les preguntes retòriques del primer i ens parla de la seva joventut que ja mai recuperarà. Representa la seva joventut amb una metàfora: "tota dringant, bornejadora al born", és a dir, una joventut d'acció i lluita. També expressa un missatge molt pessimista: pensa que Catalunya estarà destrossada per la guerra i les tropes franquistes hauran deixat unes conseqüències terribles.

El tercer sonet comença comunicant-nos que no es vol recrear en l'enyor i ens diu que té un somni en la seva vellesa, vellesa representada en la metàfora "aquest devallant de mes anyades". No s'enyora de les seves glòries del passat, el passat no li preocupa, el que més li preocupa és no poder complir aquest somni que té ara. A la última estrofa d'aquest sonet fa un elogi a la pàtria dirigint-se a ella com una "Mare", és una personificació de la pàtria.

Per últim, dóna un missatge esperançador de la recuperació de la pàtria, a la que es dirigeix a través de la repetició del "tu". Ell no deixarà de lluitar per si mateix, per tant, la pàtria mai morirà per a ell. Catalunya ha sofert molt i ha estat molt danyada, per això el poeta li diu: "triga, si cal, a fer-te més augusta". Finalment, dóna un missatge de persistència i lluita per la recuperació de la pàtria i ens diu que mai perdrà la batalla perquè la fidelitat de la gent catalana ens serveix de protecció: "sota plec mai no vist de ton mantell".

En conclusió se’ns mostra l’enyor de Catalunya des de Brussel·les. Aquesta era idealitzada fins l'arribada de la guerra civil que la destrossa i la danya. Tot i així, Carner confia en que tornarà algun dia i recuperà tot allò que se li va treure a la seva terra.