COR FIDEL, Josep Carner

A una dolor que va al dellà del seny

fa només l’Impossible cara tendra.―

l pur palau esdevingué pedreny:

els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,

palpant, caient, a poc a poc alçant-se,

el descoratjament roda en la nit,

rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc

que animarà la morta polseguera.―

Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,

cap al camí de l’alba fugissera

pel tros d’escala que no mena enlloc.

 

 Vocabulari:

·         Pedreny: massa de pedra.

·        Teginat: Estructura inferior d'un sostre pla o en volta constituïda per l'encreuament de bigues i motllures que formen caselles quadrilàteres o poligonals.

·         Rapisser: gelós de.

·         Frisança: impaciència.

·         Polseguera: Gran quantitat de pols emportada pel vent.

 

El poema Cor Fidel de Josep Carner pertany al llibre de Llunyania, que conté  29 poemes inèdits i 13 de publicats. Va ser escrit i publicat a l’any 1952 a Santiago de Xile, lloc on estava exiliat. Pertany a la quarta etapa de l’autor, en la qual hi ha un interès per les coses sensibles i una visió filosòfica de l’existència. 

Llunyania és el volum amb més material inèdit dels d'aquesta etapa i el més representatiu del tipus de poesia del Carner del moment. El volum inclou alguns poemes carnerians més típicament d'exili, il·lustradors de la idea de pàtria com a valor interior. És el cas de Cor fidel, que en l'edició del 1952 es titulava Fe.

Enmig d'un ambient empobrit, el poeta té consciència de si mateix i, des d'un jo ben assumit, és capaç d'expressar-se des de l'artifici del sonet (per el això el pronom apareix, ben fort, al començament de cada un dels tercets). Tot aquest trajecte aparentment esperançat ens fa circular pels catorze versos del sonet i dur-nos fins a la paraula final: "un enlloc" que posa en evidència l'aflicció de les circumstàncies en les quals el poeta exiliat vol mostrar la seva fidelitat. I és que si la pàtria és la llengua, allò a què el cor del poeta resta fidel per damunt de tot és al seu ofici.

Com podem observar, Cor fidel és un sonet (dos quartets i dos tercets), decasíl·lab i de rima consonant (ABAB - CDCD - EFE - FFG).

Carner, a partir del  títol Cor Fidel, fa referència a la pròpia mort i el camí que implica en ella. El que ens vol dir és que ell s’imaginava la seva mort sense haver tornat a Catalunya, la pàtria i la llengua que porta al cor, però que, tot i que això li faci mal, de moment no pensa tornar perquè està molt satisfet amb el seu ofici a Bèlgica. Concretament, a la primera estrofa expressa el fort dolor que sent per estar lluny de la seva terra, Catalunya; continua explicant que està en un lloc desconegut en el qual es nega a caure, a morir, ja que li fa por l’obscuritat en la qual ell viu per l'exili; continua amb el manifest de saber on és i quan morirà i acaba reconeixent que, tot i saber el camí de tornada, aquest no li portarà enlloc.

Pel que fa a les figures retòriques hi trobem l'anàfora "Jo" a la tercera i quarta estrofa, que a la vegada és la introducció del jo poètic, i tot un conjunt de metàfores com "l’inesgotable foc" o "alba fugissera" que fan del poema una al·legoria.

Podem arribar a la conclusió que en el poema de Cor Fidel, Josep Carner ens fa una reflexió sobre el que es la vida i a on ens duu la mort, que per a ell és el pas a la vida eterna, la qual cosa implica la fe en Déu i en el més enllà i que tard o d’hora, siguem com siguem, tots ens acabarem morint. El que també està clar és que Carner s’imaginava la seva mort sense haver tornat a Catalunya, que és el cor on du la pàtria i la llengua i que s’estima el seu país però sobre tot el que més s’estima es el seu ofici, ja que en ell s’hi troba la pàtria i la llengua però també la patètica situació que està vivint.