Oh penyalar
sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.
Tu i jo
dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?
Els meus
sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.
Tot és
senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?
Illa tres
voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.
Que avui
el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!
Vocabulari:
·
Penyalar: lloc amb una
massa rocallosa normalment.
·
Fonedís: que
desapareix.
·
Ahuc: fer fugir amb
crits.
·
Baldament: acció de
baldar, una malaltia, una fatiga excessiva.
·
Bleix: respiració
cansada.
·
Descloure: obrir.
·
Emplenes: omples.
Aquest poema
pertany al volum Poesia (1957), concretament
al llibre Llunyania, que correspon a
l'etapa de maduresa de Josep Carner.
Està compost
per sis estrofes de nou versos alexandrins d’onze i dotze síl·labes amb rima consonant i una mètrica ABCBCDDCC-BDBDCECDD.
El tema
principal és l’amor per Catalunya i l’enyor durant l’exili, però reconstruint
el paisatge i els valors amb el desig de veure-la algun dia lliure. Per tant,
aquest poema no deixa de ser una metàfora de la seva terra vista des de
l'exili.
Al principi,
ens fa una descripció de la terra, ens mostra el seu sentiment d’amor, com
aquesta mira al mar, els seus penya-segats i ens recorda els seus pins
escabellats pel vent. Ens diu que gràcies als seus matins, als seus pensaments,
aquesta terra, cobra vida i com a través del record refà la terra. Els seus
sentits s’omplen de vida, de desig vers la terra que es pot identificar amb
Catalunya. Ens explica tot allò de bo que hi ha el mar, el vent, la terra, les
seves virtuts. El que el fa sentir trist, és que com a país no el pot
tenir perquè ell està lluny, en l’exili
i només la pot construir a través dels pensaments. Sent enyorança, el record i
l’esperança de tornar a ser a la terra on se sentia protegit. Ell la crida,
però no rep contesta. Està lluny, massa lluny, desitja que algun dia pugui
navegar lliure, amb la vela viva, encara que els pals hagin quedat tocats,
guerxats.
Podem concloure que Carner dóna forma a Catalunya amb una illa bastida en el record i l’impossible, una illa imaginaria
i habitada en somnis ja que està vivint un exili que dificulta molt la seva
tornada. Tot i poder tornar a la seva terra, conserva la imatge i els valors
que aquesta li va ensenyar i s'agafa aquests per ser fort i tenir la esperança
de que aquesta situació no serà per sempre i algun dia podrà tornar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario