ORACIÓ PER QUAN LES DOZCELLES TENEN MAL DE CAP, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

En nom de santa Maria
vine'm aquí, filleta mia.

Que s'apagui la cuca de llum
i que s'aturi el fum fum fum.
Que la mèl·lera enamorada
aturi la vola volada
i que el bou amb la mira mirada
faci llaurar tota sola l'arada.
Que s'aturin les aigües del riu
i que no es bellugui l'argent viu.
Dimonió, atura el teu ball
i les quatre potes del cavall.
No peguis més cops amb el martellet,
fusteret.

Els Apòstols estan amb mi,
coloma blanca.
Que fugi el mal de cap d'aquí
i tots els mals esperits,
coloma blava.

En nom de santa Maria,
tota la nit i tot el dia,
viva la Verge Maria!

Barcelona, abril 1935

 

Aquest poema de rima lliure, es troba en el recull d’Imitació del foc, en el qual es pot observar una gran influència per part d’Heràclit amb la lluita entre contraris, és molt reflexiva, relacionada amb el món religiós, de temàtica neopopular i es veu la influència de la temàtica barroca

Les primeres dos rimes, són la introducció del conjurament que ha de fer la donzella, la qual pateix un mal d’amors. En aquest podem veure com s’encomana a la verge María i crida la seva presència per la cura dels seus mals. En la segona estrofa, veiem una sèrie de metàfores que fan referencia a com es sent la donzella. De la vers tres al quatre, apareix una cuca de llum que simbolitza les passions que hi han dins seu, les quals vol que desapareguin, ja que aquestes creen un conflicte interior. Això es pot observar amb “l’aturada del fum fum fum”, el qual fa referencia al calor/foc interior que sent i la crema per dins, creant una lluita i un neguit seu constant, tornant a fer referència a Heràclit. Dels versos del cinc al vuit, ens parla de l’enamorada com un ésser lluny de la realitat que l’envolta, enganyada pels aparents “dolços” sentiments del enamorament que guarda i deformen allò que veu. És aquí quan es fa una crida aquesta donzella, per a que toqui de peus a terra i recobri la raó. Dels versos nou al catorze, sorgeixen una sèrie de comparacions. Les aigües i el cavall, representen la disbauxa i el desbocament d’aquestes passions; i el fuster que va donant cops, és el cor que li palpita tan fortament que li fa mal al pit.

En la tercera estrofa, trobem unes referencies religioses molt simbòliques. Dels versos quinze al setze, ens parla dels apòstols i la paloma blanca. Quan parla dels apòstols, es refereix al número dotze, el qual simbolitza la perfecció. Aquest està format per dos números: el tres i el quatre; el primer fa referència a la trinitat, l’anima, i el segon, a la terra, el cos. El colom blanc, és el símbol de la pau i aquesta simbolitza el desig d’arribar a un equilibri interior entre cos i anima, en el qual el mal d’amors s’interposa. En els següents versos es parla de la coloma blava (l’esperit sant) amb el color concebut a la bíblia. Aquesta és la veritat, l’amor i el goig en la seva expressió més pura. Testimoni de crist, la qual guiarà tota la vida (al·lusió a les paraules dites als dotze apòstols). És doncs, quan a partir d’aquesta oració que es farà fora de l’anima tot allò que la pugui corrompre, quedarà només l’essència més impol·luta.

A la ultima estrofa, torna a encomanar-se a la Verge, en busca de la seva salvació, la cura del seu mal d’amors.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens mostra una clara influencia Neopopular a l’hora d’escriure-la ja que culturalment era tradició fer ús de tota mena d’oracions, que es creia que ajudaven i feien fugir els problemes de les persones.