EN LA MEVA MORT, Rosselló-Pòrcel

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desespert del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

Aquest poema té una rima que combina la hexasíl·laba i hendecasíl·laba, exceptuant el vers cinquè que és octosíl·lab. Es troba en el recull d’Imitació del foc, la qual és molt reflexiva respecta la temàtica de la vida i la mort i es troba,  una gran influència d’Heràclit envers la lluita entre contraris,  que a la vegada es relaciona amb el gust barroc per presentar dos visions oposades.

En els dos primers versos, lo fosc simbolitza la mort, la flama és la vida i la tempestat és una crida d’alerta al subconscient. És doncs, que se’ns parla d’un continu conflicte entre la vida i la mort (referència d’Heràclit), el qual s’esgota a l’autor. Ja que ell vol escapar de l’obscuritat. Del vers tres al cinc, vol mostrar valor davant la mort i superar la seva por, aconseguint-ho donarà sentit a la seva vida novament. Del vers sis al set, se’ns personifica la mort que ve preparada i segura de la seva victòria i disposada com cada dia a emportar-se la vida de l’autor. Del vers vuit a l’onze, podem veure com el vespre i l’alba s’enfronten, el vespre que precedeix a la nit/la foscor, és la mort, i l’alba que precedeix el dia/la llum, és la vida. En aquest moment l’autor s’anomena a sí mateix “temerari ardent”, per la ingenuïtat pròpia de la vida, de voler lluitar envers allò que es inevitable. Tot hi així, i com cada nit, aconsegueix vèncer un cop més aquest destí i viure innocentment un dia més. Aquesta victòria és representada amb l’allunyament de les estrelles que simbolitzen la fi de la nit.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens parla d’un neguit existencial que és la mort i com davant d’ella ens creixem valerosament, doncs, podria dir-se que aquesta actitud suposa mentre vivim una victòria de la vida advers la mort.

ORACIÓ PER QUAN LES DOZCELLES TENEN MAL DE CAP, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

En nom de santa Maria
vine'm aquí, filleta mia.

Que s'apagui la cuca de llum
i que s'aturi el fum fum fum.
Que la mèl·lera enamorada
aturi la vola volada
i que el bou amb la mira mirada
faci llaurar tota sola l'arada.
Que s'aturin les aigües del riu
i que no es bellugui l'argent viu.
Dimonió, atura el teu ball
i les quatre potes del cavall.
No peguis més cops amb el martellet,
fusteret.

Els Apòstols estan amb mi,
coloma blanca.
Que fugi el mal de cap d'aquí
i tots els mals esperits,
coloma blava.

En nom de santa Maria,
tota la nit i tot el dia,
viva la Verge Maria!

Barcelona, abril 1935

 

Aquest poema de rima lliure, es troba en el recull d’Imitació del foc, en el qual es pot observar una gran influència per part d’Heràclit amb la lluita entre contraris, és molt reflexiva, relacionada amb el món religiós, de temàtica neopopular i es veu la influència de la temàtica barroca

Les primeres dos rimes, són la introducció del conjurament que ha de fer la donzella, la qual pateix un mal d’amors. En aquest podem veure com s’encomana a la verge María i crida la seva presència per la cura dels seus mals. En la segona estrofa, veiem una sèrie de metàfores que fan referencia a com es sent la donzella. De la vers tres al quatre, apareix una cuca de llum que simbolitza les passions que hi han dins seu, les quals vol que desapareguin, ja que aquestes creen un conflicte interior. Això es pot observar amb “l’aturada del fum fum fum”, el qual fa referencia al calor/foc interior que sent i la crema per dins, creant una lluita i un neguit seu constant, tornant a fer referència a Heràclit. Dels versos del cinc al vuit, ens parla de l’enamorada com un ésser lluny de la realitat que l’envolta, enganyada pels aparents “dolços” sentiments del enamorament que guarda i deformen allò que veu. És aquí quan es fa una crida aquesta donzella, per a que toqui de peus a terra i recobri la raó. Dels versos nou al catorze, sorgeixen una sèrie de comparacions. Les aigües i el cavall, representen la disbauxa i el desbocament d’aquestes passions; i el fuster que va donant cops, és el cor que li palpita tan fortament que li fa mal al pit.

En la tercera estrofa, trobem unes referencies religioses molt simbòliques. Dels versos quinze al setze, ens parla dels apòstols i la paloma blanca. Quan parla dels apòstols, es refereix al número dotze, el qual simbolitza la perfecció. Aquest està format per dos números: el tres i el quatre; el primer fa referència a la trinitat, l’anima, i el segon, a la terra, el cos. El colom blanc, és el símbol de la pau i aquesta simbolitza el desig d’arribar a un equilibri interior entre cos i anima, en el qual el mal d’amors s’interposa. En els següents versos es parla de la coloma blava (l’esperit sant) amb el color concebut a la bíblia. Aquesta és la veritat, l’amor i el goig en la seva expressió més pura. Testimoni de crist, la qual guiarà tota la vida (al·lusió a les paraules dites als dotze apòstols). És doncs, quan a partir d’aquesta oració que es farà fora de l’anima tot allò que la pugui corrompre, quedarà només l’essència més impol·luta.

A la ultima estrofa, torna a encomanar-se a la Verge, en busca de la seva salvació, la cura del seu mal d’amors.

Amb aquest poema Rosselló Porcel, ens mostra una clara influencia Neopopular a l’hora d’escriure-la ja que culturalment era tradició fer ús de tota mena d’oracions, que es creia que ajudaven i feien fugir els problemes de les persones.

NOMÉS UN ARBRE A LA VORERA PORTA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

Només un arbre, a la vorera, porta

el tremolor del mar, i el frec de fulles

retorna el benefici de les ones.

Les roques mortes en arenes mortes

viuen només uns brins d'herba poruga.

Mar foll de gris i verd i força d'aire:

trenca cristalls sobre la costa blana!

Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,

dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.

Només en mi pots créixer més i estendre

més pura sal, més amagada pedra,

i encara retrobar-te en camins foscos

per balenes remotes i algues velles.

Però jo m'he perdut en les planúries

que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua

entre alzines i roures, entre llunes

sense rius, sense pous, sense ones altes.

                                                                  A Amàlia Tineo

Aquest poema pertany a Imitació del foc publicat pòstumament i fou editat al 1938 per la Residència d’estudiants. És el tercer recull poètic, representa la culminació de la seva trajectòria i la que li donà més reconeixement. S'hi troba la seva preocupació per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la forma de Jorge Guillén. Manifesta una diversitat estilística i de models, que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora, de l'avantguardisme de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Jorge Guillén, Valéry o Rilke. No hi falten les repercussions del surrealisme europeu i de l'avantguardisme introduït a Mallorca.

És un poema dedicat a Amàlia Tineo. Va viure entre 1909 i 2007 i va ser una intel·lectual, que entre d’altres coses aconseguí ser la primera professora de la Facultat de Filosofia de Barcelona. Al ingressar a la facultat de Filosofia i Lletres al 1930, va conèixer amb Bartomeu Rosselló-Porcel, Salvador Espriu, Mercè Montañola i Dolors Solà. 

L’any 1933, aquestes persones van participar en un creuer pel Mediterrani conjuntament amb altres estudiants de Barcelona i també de Madrid. Aquest creuer va servir per construir una amistat profunda. És probable que aquest creuer, que van fer tots dos, pel Mediterrani sigui el motiu, la circumstància que justifica aquest poema. El poema és de l’any 1934, i escrit a Santander. Per tant, el va escriure no gaire temps després d’haver fet el creuer.

Es pot interpretar com el record que li desvetlla aquest viatge un cop que Rosselló-Pòrcel n’ha tornat. Ha arribat a terra i només sent l’enyorança per aquest creuer, llavors recorda el mar i descriu totes les sensacions que va sentir durant el viatge moltes vegades usant recursos literaris.

El poema el podríem dividir en dues parts. El paisatge que envolta el poeta és invocat. Al principi es veu en la llunyania un arbre perdut al costat de la riba sotmès al moviment del vent que porta al mar, aquest moviment el veiem clarament quan ens parla del tremolor del mar i el frec de les fulles. Ens mostra també un paisatge quiet i tranquil quan afirma que les roques estan quietes a la sorra i que en mortes només podem entreveure algunes herberoles. Ens descriu el mar que té un color gris i verd. El gris el podríem associar amb l’evasió i el verd ens crea una situació de confort i amb la força de l’aire trenca les onades. Els núvols els veiem passar ràpidament això ens sembla afirmar que tinguin ales. És doncs que davant aquest paisatge la veu poètica es sent identificada i en harmonia amb l’entorn com si fos l’únic que realment importes i li donés sentit en ell mateix. Després trobem la segona part del poema que ens afirma que ja es troba a terra, en concret a la Magdalena i li fa por oblidar-se d’aquest viatge i de no recordar les sensacions que va experimentar, ni tornar-se a poder trobar.

Recorda, vora un arbre, el mar, i ho fa amb metàfores com el tremolor del mar, o bé el frec de les fulles que retorna el benefici de les ones. Una figura que podria recordar el creuer podria ser la següent: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,// dels núvols lents de vent i pròdigs d’ales”.  Finalment torna a quedar clar que ja és a terra, quan diu: “Però jo m’he perdut en les planúries// que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua, // entre alzines i roures, entre llunes // sense rius, sense pous, sense ones altes”.  

Pel que fa a la forma, són tots versos de 10 síl·labes. És un poema, en la forma, de tipus paisatgista. Molt probablement s’hi pot veure la influencia de l’escola mallorquina, on el paisatgisme era un dels seus temes preferits.

Un exemple clar del record del mar és per exemple el recurs de l’al·literació, com l’ús de moltes consonants líquides (fulles, foll, cristalls, blana, blava, blanca, plens, ales.... També hi és molt present la paraula aigua, i tot el que hi té a veure: rius, pous, ones... També són freqüents les enumeracions: “Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca”, Mar foll de gris i verd i força d’aire”. Alhora podem trobar-hi força metàfores, com “retrobar-te en camins foscos”, “viuen només uns brins d’herbes”, “la dansa, el crit de l’aigua”, “el tremolor del mar”... Hi trobem algunes antítesis, com “l’ombra llunyana, blava i blanca”, algunes personalitzacions, com  “Només en mi pots créixer”.

LEDA, Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

L’aigua rissa un aire fi
-estrofa de blaus, carícia-

i acusa sedes recents,

presó de llunes fingides.

Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.

Ones i plomes en flagell.

Nervi de roses. Enigma.

Marbres de l’instant s’encenen
vora la fuga imprevista.

Pompa, silenci, fatiga.

Corba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia

la procacitat maligna.

 

El poema Leda és un sonetí heptasíl·lab que alterna versos blancs i versos d’una única rima assonant (–A–A –A–A  –AA –AA).

Leda, segons la mitologia grega, era una de les filles de Testi i esposa de Tíndar, rei d'Esparta. Un dia, mentre passejava a la vora d'un llac, va ser seduïda per Zeus, que s'hi acostà disfressat de cigne. Aquella mateixa nit, Leda s'allità amb el seu marit. De resultes, Leda pongué dos ous. D'un nasqueren Càstor i Pòl·lux i de l'altre, Helena i Clitemnestra. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.

El poema comença descrivint d'aigua que està en calma amb petits moviments de l'aire. En el reflex que l'aigua, es veu una part ombrívola en la que s'està cometen un delicte carnal, amb els nervis a flor de pell, que es vol mantenir amagat. Han d'estar atents per si els descobreixen poder fugir sense ser vistos. Tot junt es una escena insolent, desvergonyida i maligna.

Leda pertany a Quadern de Sonets, llibre publicat al 1934 que es caracteritza amb la imitació dels poetes clàssics amb la complexa elaboració dels poemes amb una sintaxi simple però amb unes descripcions molt detalles, en general, presenta un discurs més treballat, camí de l'aprenentatge. També apareix la paraula amb connotacions negatives com  "obaga divina fressa lasciva" o "la procacitat maligna".

En aquest poema, Roselló-Pòrcel explica un mite que altre poetes ja havien poetitzat però, a diferencia d'ells, el nostre autor fa un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne  i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant.

OMBRES, DETUREU EL PAS..., Bartolomeu Rosselló-Pòrcel

Ombres, detureu el pas

davant la vella rondalla.

 

El paisatge era senzill

de ductilitats extremes

Jo era el pelegrí sorprès

repetint-se les excuses.

L’horitzó era fatigat

d’unes veus massa llunyanes.

Un primer terme de llums

feia plorar el capvespre.

Indicis de veritat.

Sageta en tots els presagis.

 

Entre udols de sang i pols,

esdevingué l'aventura.

 

 

El primer vers és que dóna nom a aquest poema de Rossellò-Pòrcel, un dels primers que va escriure en la seva curta però intensa trajectòria poètica. El poeta, que no volia ser esclau de la rima, utilitza el vers lliure per poder expressar-se amb total llibertat en aquests 14 versos heptasíl·labs.

El poema comença demanant que el temps es pari, que les coses, i per tant les ombres, es deturin en aquell instant. Suposem que és perquè es troba davant d'un paisatge que el fascina i per això als següents versos els descriu. El paisatge era de grans dimensions, ho metaforitza a partir de la ductilitat, qualitat que tenen els metalls d'estirar-se sense trencar-se. Continua anomenant-se a sí mateix "peregrí sorprès" que busca excuses, podem entendre que es troba a un país estranger i que aventurar-se en ell li fa por.  Aquest indret desconegut encara li sembla llunyà, a l'horitzó, tot i que ja comença a escoltar algunes veus. Amb aquests sons arriba la posta de sol, el cel s'omple de colors càlids i potents com el vermell, que il·luminen la veritat i les prediccions del poeta davant la nova aventura.

Aquest poema pertany al recull Nou Poemes, que es veu caracteritzat per l'atenció especial que mostra pels elements crepusculars, en aquest cas el capvespre; l'ús d'una sintaxi poc elaborada amb frases curtes i tallants i la introducció de continguts reflexius a través del paisatge, com una posta de sol. Aquest llibre va ser escrit al 1993, data en la que Rosselló-Pòrcel va fer un Creuer Universitari pel Mediterrani. El viatge, de quaranta-set dies de travessia, amb la visita de llocs exòtic com Tunis, El Caire, Istanbul,, Atenes i Nàpols, entre altres, ciutats que potser li van servir d'inspiració un vespre al vaixell mentre veia pròxim aquell món desconegut, per això el qualificatiu de "peregrí". També pertany al moviment simbolista que, a primera vista, ja apareix a l'estructura del poema amb l'ús del vers lliure. Les sensacions que li produeixen la posta de sol a Rosselló-Pòrcel són constants en tot el poema, ja que el descriu amb tot detall per tal de que el lector també es pogui imaginar el paisatge i pugui sentir el que ell sentia en el moment, tot i que no ho fa de manera directa, intenta suggerir.

Ombres, detureu el pas... és un poema difícil de situar, pertany al moviment simbolista per tant, el que vol donar a entendre l'autor amb els seus versos pot ser símbol d'una reflexió que no té cap relació amb el parafrasegi.  Alhora de relacionar-ho amb es característiques del moviment del moment o del propi autor, es troba certa facilitat ja que al ser un dels primers poemes estava molt influenciat i els trets d'aquestes hi destaquen.

LLEIALTAT, Josep Carner

El seny és esmussat, l’ull es desmenja

de l’esblaimat dibuix de l’aparent;

enllà de ma finestra indiferent

s’arroseguen les esmes d’un diumenge.
 

Que vanament aquell tapís no penja!

El cos suau, la cara resplandent

apaguen, en final desvagament,

la deessa que riu i la que es venja.
 

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara;

tan envilit, em sembla ja difunt.
 

I un nou esclat de fe m’anima encara,

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries del record profund.

 

Vocabulari:

·         Esmussat: soroll estrident, un carrisqueig, produir una impressió aspra i desagradable.

·         Esblaimat: fer esdevenir d’un color menys viu.
·         Esma: aptesa a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa.
·         Ans: abans.

 

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia (1957). Absència es un llibre incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes i els títols dels poemes tracten de la situació personal de Carner (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.

Concretament, el títol s’anomena Lleialtat, ve donat per la declaració de principis de l’autor. En base a l’última estrofa podem veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment de lleialtat cap a Catalunya.

Pel que fa al poema Lleialtat, es tracta d’un sonet (dos quartets i dos tercets), de versos decasíl·labs i rima consonant: ABBA – ABBA – CDC – DDC. 

Els dos primers quarts ens presenten una realitat dolorosa. En la primera estrofa l’autor ens diu que es vol desentendre d’una realitat que ja no li ofereix res, el seu seny es reduït i la seva perspectiva es desentén de la realitat, una realitat que es un “esblaimat dibuix de l’aparent”, es a dir, deformada per aquest passotisme que ens vol fer entendre l’autor i també una realitat que, més enllà del punt on es troba l’autor ara en temps passat va ser bona, en la que “s’arrosseguen les esmes d’un diumenge”, es a dir, on els coratges i virtuts del passat han quedat deformats. 

En la següent estrofa ens segueix insistint en aquesta situació, afegint que no es una situació que s’hagi produït envà i que no afecti, sinó que totes aquelles coses bones que hi havia abans han desaparegut deixant pas a allò dolent.

Pel que fa als dos tercets, ens presenten altre cop l’actitud que prendrà l’autor davant aquesta situació. En el primer tercet ens mostra una actitud pessimista, de decaiguda davant la realitat, dient que abans de morir deixarà d’afrontar el destí i donarà per perduda la situació, que de tant dolenta que és ja no li troba sortida.

En l’últim tercet arriba la conclusió del poema i el posicionament que pren l’autor definitivament, després de la decaiguda i de pensar que ja no val la pena seguir lluitant, ens diu que la fe torna a venir-li i torna a sentir esperança al pensar en aquell record, en les esmes d’aquell diumenge i en un passat al que ell no vol donar l’esquena.

En el poema podem distingir varies figures retòriques: personificacions com “seny esmussat”, “ull es desmenja” o “finestra indiferent”;  metàfores com “les esmes d’un diumenge” o “la nit final”) i hipèrbatons com “al fatídic avui tombo la cara” o “un nou esclat de fer m’anima.

Com a conclusió podem dir que Josep Carner mostra una profunda lleialtat a la seva pàtria mentre es veu obligat a viure en un altre país per haver estat diplomàtic del govern republicà. Cal destacar que la seva visió ja és des de la vellesa, cosa que fa que sigui més crític i realista, però sempre amb l'esperança de poder tornar algun dia a Catalunya.

ILLA, Josep Carner

Oh penyalar sobre camins que dansen, 
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui, 
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui 
que juguem algun cop a estrangeria 
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva 
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares 
formes, colors, perquè em vagués de viure. 
I en veient-me descloure les parpelles, 
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes: 
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona, 
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura. 
¿Què mai podries tu, penya vermella, 
dins de la grapa universal del trànsit, 
ni que fos ver el teu posat de roca, 
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis, 
bastida amb el record i l’impossible, 
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta, 
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta, 
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli, 
em trobi encara a punt per a guarnir-me 
un focarret, ull tendre de la fosca, 
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga, 
com un vaixell vogar per les tenebres, 
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

 

Vocabulari:

·         Penyalar: lloc amb una massa rocallosa normalment.

·         Fonedís: que desapareix.

·         Ahuc: fer fugir amb crits.

·         Baldament: acció de baldar, una malaltia, una fatiga excessiva.

·         Bleix: respiració cansada.

·         Descloure: obrir.

·         Emplenes: omples.

 

Aquest poema pertany al volum Poesia (1957), concretament al llibre Llunyania, que correspon a l'etapa de maduresa de Josep Carner.

Està compost per sis estrofes de nou versos alexandrins d’onze i dotze síl·labes amb rima consonant i una mètrica ABCBCDDCC-BDBDCECDD.

El tema principal és l’amor per Catalunya i l’enyor durant l’exili, però reconstruint el paisatge i els valors amb el desig de veure-la algun dia lliure. Per tant, aquest poema no deixa de ser una metàfora de la seva terra vista des de l'exili.

Al principi, ens fa una descripció de la terra, ens mostra el seu sentiment d’amor, com aquesta mira al mar, els seus penya-segats i ens recorda els seus pins escabellats pel vent. Ens diu que gràcies als seus matins, als seus pensaments, aquesta terra, cobra vida i com a través del record refà la terra. Els seus sentits s’omplen de vida, de desig vers la terra que es pot identificar amb Catalunya. Ens explica tot allò de bo que hi ha el mar, el vent, la terra, les seves virtuts. El que el fa sentir trist, és que com a país no el pot tenir  perquè ell està lluny, en l’exili i només la pot construir a través dels pensaments. Sent enyorança, el record i l’esperança de tornar a ser a la terra on se sentia protegit. Ell la crida, però no rep contesta. Està lluny, massa lluny, desitja que algun dia pugui navegar lliure, amb la vela viva, encara que els pals hagin quedat tocats, guerxats.

Podem concloure que Carner dóna forma a Catalunya amb una illa bastida en el record i l’impossible, una illa imaginaria i habitada en somnis ja que està vivint un exili que dificulta molt la seva tornada. Tot i poder tornar a la seva terra, conserva la imatge i els valors que aquesta li va ensenyar i s'agafa aquests per ser fort i tenir la esperança de que aquesta situació no serà per sempre i algun dia podrà tornar.

L'ALTRE ENYOR, Josep Carner

I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,

i tu, cansada i erta llunyania,

guerra, menant els corbs a confraria,

mort, amb els teus alans sense lladruc,

 

¿seré tornat al viure benastruc,

a aquell redós d’una collada pia,

davant la meva mar de cada dia,

entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges somes,

les corrues de pins damunt les comes,

el blat espès, la vinya a farbalans?

I hauré talment, en renovada festa,

l’estiu en una embosta de ginesta

i l’advent en un pom de gallerans?

 

II

Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,

com pervindria a un absolut retorn?

Poc toparà sa jovenesa encara,

tota dringant, bornejadora al born.

Serà l'amic dins una fossa avara,

parla i costum sollats en el trastorn,

irat el crim al peu mateix de l'ara

i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d'urpes gelades,

sent aprensiu dessota les murades

remor sens fi, l'escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s'apressa,

ja el meu indret és buit del que vaig ésser

i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.

 

III

No vull desfer-me en un enyor de mi

o d'hores del passat mal cabdellades;

bé cal que en més magnífiques estades,

enyor, enyor, et vulguis expandir,

I tanmateix, en mon passat mesquí,

un somni clar no fou del tot debades,

i en aquest davallant de mes anyades

només que pel seu raig em sé delir.

Per l'afalac d'un temps no passo pena.

És goig no mai hagut el que ara emplena

de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t'honora,

com mai primera, per tot temps senyora,

amb naus d'afany i torres de virtut.

 

IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,

per l'odi invulnerada i la temor,

jo sé que radiant existiries

mal que fos l'únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,

per innombrables pensaments d'amor,

per nits de vetlla i afanyosos dies:

i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!

Triga, si cal, a fer-te més augusta,

superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda

si sofríssim el dany i la caiguda

sota plec mai no vist de ton mantell.

                                                             

 

Vocabulari:

·         Aixopluc (Xopluc): lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.

·         Lladruc: crit curt, fort i explosiu del gos.

·         Benastruc: feliç, afortunat.

·         Calitges: calor sufocant.

·         Sornes: no gens diligent o disposat a fer el que li manen.

·         Farbalans: banda de roba amb què hom adorna una peça de roba.

·         Dringar: sonar, un objecte de metall o vidre, en rebre un xoc.

·         Born: una baralla, una contesa.

·         Cabdellades: bola obtinguda enrotllant un fil.

·         Delir: ocasionar que algú senti un desig vehement.

·         Afalac: afectar d'una manera agradable.

·         Augusta: que inspira reverència i admiració per la seva grandesa.

·         Ungida: untar, fregar amb oli.

 

L'altre enyor és un poema de Carner que pertany al llibre Llunyania (1952).

Està format per quatre sonets de versos decasíl·labs de rima consonant. L'esquema mètric és ABBA - ABBA - CCD - EED en el sonets I i III, i ABAB - ABAB - CCD - EED en el II i IV.
 

El tema del poema és l'enyor a la pàtria des de l’exili utilitzant el "jo poètic" com en el poema anterior.

El primer sonet comença fent un contrast de Bèlgica, el país on es troba exiliat, amb la seva terra, Catalunya, d'on va haver de marxar forçosament i a qui s'adreça amb el "tu". El poeta relaciona Catalunya amb el símbol de la mort, com són els corbs. Les tres estrofes següents són oracions interrogatives on el poeta es pregunta si tornarà algun dia a la seva terra. També representa elements del seu paisatge mediterrani: el mar i les espècies vegetals dels pins, les vinyes, les ginestes... Carner es fa una reflexió sobre com serà la nova Catalunya si arribés el dia en que hi pogués tornar.

En el següent sonet segueix amb les preguntes retòriques del primer i ens parla de la seva joventut que ja mai recuperarà. Representa la seva joventut amb una metàfora: "tota dringant, bornejadora al born", és a dir, una joventut d'acció i lluita. També expressa un missatge molt pessimista: pensa que Catalunya estarà destrossada per la guerra i les tropes franquistes hauran deixat unes conseqüències terribles.

El tercer sonet comença comunicant-nos que no es vol recrear en l'enyor i ens diu que té un somni en la seva vellesa, vellesa representada en la metàfora "aquest devallant de mes anyades". No s'enyora de les seves glòries del passat, el passat no li preocupa, el que més li preocupa és no poder complir aquest somni que té ara. A la última estrofa d'aquest sonet fa un elogi a la pàtria dirigint-se a ella com una "Mare", és una personificació de la pàtria.

Per últim, dóna un missatge esperançador de la recuperació de la pàtria, a la que es dirigeix a través de la repetició del "tu". Ell no deixarà de lluitar per si mateix, per tant, la pàtria mai morirà per a ell. Catalunya ha sofert molt i ha estat molt danyada, per això el poeta li diu: "triga, si cal, a fer-te més augusta". Finalment, dóna un missatge de persistència i lluita per la recuperació de la pàtria i ens diu que mai perdrà la batalla perquè la fidelitat de la gent catalana ens serveix de protecció: "sota plec mai no vist de ton mantell".

En conclusió se’ns mostra l’enyor de Catalunya des de Brussel·les. Aquesta era idealitzada fins l'arribada de la guerra civil que la destrossa i la danya. Tot i així, Carner confia en que tornarà algun dia i recuperà tot allò que se li va treure a la seva terra.